Al número 35 de ronda Universitat, entre un ­McDonald’s i un Barça Store, hi ha la franquícia Italian Trattoria, un self-service decorat amb estil mediterrani on dinen estudiants i turistes. Al pis de sota, normalment buit, treu el cap entre les taules una gran barra de bar, il·luminada museísticament. Amb massa llum, fins i tot, com si ens descobrís un secret. Aquesta barra, uns anys enrere, havia estat la barra del Milano, cocteleria i emblemàtic club de jazz des del 2007, per on ha­vien passat tant artistes internacionals com les noves generacions de músics catalans. L’any 2023, només quinze dies abans del tancament, el seu programador feia un crit de socors a les xarxes mentre declarava: “Al Milano el mata el franquicidi”. Del Milano n’ha quedat un panteó involuntari, però la nit barcelonina acumula fantasmes. Aquest 2026 s’ha anunciat el tancament de dues sales emblemàtiques: Karma a la plaça Reial, que el 2024 ja perdia el Sidecar; i La Deskomunal a Sants, projecte cooperatiu i refugi de la cultura alternativa. També es preveu una aturada temporal d’activitat d’El Molino, només dos anys després d’una reobertura que volia aplegar el públic en una ambiciosa proposta de jazz internacional davant la fugida de noms al Sunset de Girona. Un nou espai per al gènere que, en aquest joc de les cadires de la nit barcelonina, deixava orfes justament les artistes de varietats i cabaret que històricament havien fet seu el Paral·lel. Les sales que perviuen sovint protagonitzen titulars amb l’amenaça del tancament. L’Heliogàbal de Gràcia, on s’han batejat pràcticament tots els projectes de l’indie i el pop català, denunciava l’any 2024 la sobrecàrrega econòmica que patia a causa de les restriccions horàries d’aforament, que no permetien ni cobrir les despeses dels artistes ni de les obres que l’ajuntament els exigia. El Pumarejo, que el 2019 ja es va traslladar de Vallcarca a l’Hospitalet, aquest estiu reinicia la seva activitat després d’una aturada de gairebé un any per l’exigència d’obres per part de l’Ajuntament, que finalment s’han pogut dur a terme a través de micromecenatge. Jordi Nofre, doctor en geografia humana i cofundador de Night Studies Network, considera que les institucions han tendit a deslegitimitzar certes formes de cultura a través de la pressió i les traves burocràtiques: “Hi ha una visió mediaticoinstitucio­nal que associa la nit amb el vici i la immoralitat. L’arquitectura principal de la governança de l’oci nocturn en l’àmbit local s’ha realitzat a través dels Plans Locals de Seguretat”. Sortint de la pandèmia, l’aleshores tinent d’alcalde Albert Batlle deia que calia “seure i plantejar quin tipus d’oci nocturn volem promoure, si hem de fer restriccions horàries... No sé per què hem de tenir la ciutat amb activitat fins a les tres o les quatre de la matinada”. Nofre, que està preparant una publicació sobre l’estigmatització de la cultura nocturna amb LXNIGHTS, assenyala com aquestes institucions sí que donen suport a formats com els macrofestivals: “La decadència cultural accentuada en els últims anys és conseqüència de la desaparició d’espais allunyats dels paràmetres dominants de cultura global i mercantilitzada”. A un extrem sobre la plaça Salvador Seguí del Raval, mig amagat en un carreró que puja, hi ha Robadors23, un local estret i fosc que cada nit anuncia el menú musical amb una pissarreta a peu de carrer. Al final d’aquesta mena de túnel de tamborets i barra, brillen llampegant els instruments de jazz i flamenc. Juan Pablo Balcazar, contrabaixista i programador de la sala, considera que els festivals també han tingut un efecte en l’escena musical de Barcelona, trastocant-ne el teixit natural: “Generen una falsa sensació de moviment musical a la ciutat que a la llarga no és certa i no fa arrelar músics i projectes locals”. Balcazar també és part del grup resident de la jam de Robadors23, que sona des de fa més de vint anys i on sovint treuen el cap artistes internacionals que són a la ciutat de gira. “Ens ve un públic majoritàriament local i jove. Si ha durat tant de temps és potser per la persistència de l’equip i la seva manera d’entendre el negoci. Si volem sons que representin l’espai que habiten és molt important tenir una escena sana i en moviment”. A l’altra banda de la Rambla, la jam del Marula Cafè acull músics i balladors de soul, funk, blues, salsa i latin jazz des de fa deu anys. La sala, d’un vermell que esquitxa el gòtic, situa els músics al centre, de manera que el públic els envolta completament. “Segurament l’èxit ve de fer música cada setmana”, em diu Kevin Díaz, pianista de la banda resident, “la gent hi compta, arrela. Les sales, al final és on passen coses. On proves projectes personals, on es crea sobre l’escenari, on coneixes gent per tocar, on et fas veure entre músics i artistes de tota mena”. A l’última edició del festival In-Edit es va estrenar el film Tete Montoliu, tocar lo invisible (RTVE, 2025), on podíem veure l’artista refugiant-se cada nit al bar l’Eixample, tocant-hi de manera gairebé improvisada. Allà coneixeria la que seria la seva col·laboradora musical, Mayte Martín. Al llibre Miles Davis, sketches of Catalonia (Enderrock, 2026), el crític Pere Pons recull com el trompetista va passar una nit a la jam del Zeleste del carrer Argenteria. El Zeleste, escriu Pons, aleshores era considerat la llar del so laietà dels setanta. Quines llars quedaran, a la ciutat?