De vegades hem de sentir que ens perdonen la vida. Passa sovint quan des de la caverna hispànica ens recorden que de fet Franco mai va prohibir el català, que sempre se’n va permetre l’ús en l’àmbit familiar sense que cap agent de la Político-Social es presentés a casa amb el garrot en sopant, que bé que es va poder publicar Cavall Fort sense grans trasbalsos. O quan s’agafen mesures aperturistes de les acaballes de la dictadura (per exemple, la llei d’educació del 1970 permetia l’ensenyament del català) com si valgués per a tot el franquisme i no hi hagués hagut calbots a la postguerra per parlar el català. De fet, si el català ha sobreviscut ha estat perquè el franquisme va ser prou generós amb els pobles d’Espanya perquè encara puguem anar fent la viu-viu. Això ve a tomb del cas de l’acomiadament de l’espai de cotreball d’Aticco que hem sabut aquests dies, en què l’empresa va encapçalar els motius de l’acomiadament fent referència a les pràctiques lingüístiques de la persona despatxada, que es veu que contravenia les directrius de l’empresa, o el que l’empresa entenia que era evident que la treballadora havia de fer. De vegades no cal prescriure un manual d’usos lingüístics, ja es dona per descomptat. Bé, no sé pas si la solució al problema passa per despatxar algú, al capdavall la política lingüística d’una empresa hauria de ser respectada pels treballadors, altrament no t’hi fiquis. Hauríem de demanar-nos si ens semblaria bé que en una empresa de coneguda implicació amb el català, com poden ser els casos de Bonpreu o Parlem, es despatxés algú per no baixar del castellà, com també hauríem de demanar-nos, si fos aquest el cas, quins escarafalls farien els que pensen que aquí el català s’imposa. Ens dirien nazis a tots.Tot plegat, però, es pot reduir només una qüestió disciplinària? A haver desobeït la direcció de l’empresa? La plantilla de treballadors ha sortit al pas de la polèmica, curiosament, donant suport a l’empresa i no pas a la persona acomiadada, un senyal que les relacions laborals s’estan uberitzant a marxes forçades i que la solidaritat no afecta ni els drets elementals. En un comunicat que sembla redactat pel departament de comunicació de la companyia, una quarantena de treballadors ens fan saber que “a Aticco ningú no ha prohibit mai parlar en català” (Franco tampoc!) i que “el català és la llengua que fem servir de manera natural entre nosaltres sempre que tots l’entenguem”, però que “canviem de llengua amb tota normalitat perquè tothom hi pugui participar”. Ras i curt, i tenint en compte que els usuaris d’aquests establiments solen ser expats que viuen en la seva bombolla, el català ni hi és ni se l’espera. Bé, potser hi era i han despatxat l’única persona que el feia servir.No deixa de ser una actitud, aquesta, molt de NIMBY, l’acrònim de l’anglès not in my back yard, és a dir, no pas al pati de casa. Vindria a referir-se a l’acceptació d’una sèrie de coses possiblement necessàries, tal vegada a contracor, però que en cap cas volem tenir a prop. El diccionari d’Oxford documenta el terme l’any 1980, però sembla que l’origen es remunta als anys cinquanta del segle passat, i pot servir per a àmbits d’allò més divers. No ens agrada que facin passar una línia d’alta tensió per sota l’era, com no volem tenir una sala de venopunció a la cantonada, ni tampoc que un indigent qualsevol munti la tenda de campanya al parc del costat (sigui dit de passada, aquesta és una trucada freqüent al 112). Els homosexuals que es fiquin al llit amb qui vulguin, però que ho facin a casa seva i no amb tanta carrossa. I sí, i tant, respectem el català, no el prohibim pas, però el tindrem ben lluny i canviarem de llengua sempre que convingui, “ho fem per educació, per respecte i perquè ens sembla de sentit comú”.Ara hem d’estar agraïts que el català no sigui prohibit, si abans era per la dictadura, ara ho és per un mercat que disposa una catifa vermella a una legió de professionals i estudiants estrangers d’alt poder adquisitiu que han alterat totes les dinàmiques immobiliàries, comercials i laborals, i que ara alteren també les lingüístiques. A diferència del turista, que habita un medi adaptat a la seva condició durant un temps molt limitat, l’expat actua com a espècie invasora de llarga durada depredant tot el que toca. I el català, ben lluny del pati de casa.