Caldran anys de noves polítiques lingüístiques, que adrecin la nova realitat, tan complexa, i que s’afegeixin a les que ens van funcionar per retornar el català a l’espai públic després dels 40 anys de repressió de la dictadura
Han calgut 38 anys de descens progressiu de l’ús del català a Barcelona perquè un govern municipal s’hagi decidit a crear una àrea específica a l’ajuntament per promoure’l. Gairebé quatre dècades des que el 1989 l’Enquesta de Serveis Municipals va començar a preguntar quina era la seva llengua habitual a la ciutadania. Una pregunta a la qual, aleshores, el 49% responia que el català; i a la qual, any rere any, cada vegada menys persones responem de la mateixa manera: avui només el 35%. Mentre, l’ús del castellà s’ha mantingut estable al voltant del 50%.
He esgotat els cent dies com a comissionada d’ús social del català —tal com indicava al Quadern en una columna Rudolf Ortega, a la qual jo replico ara amb aquesta—, però caldrà que en passin bastants més perquè aquest ús remunti a Barcelona: seria irresponsable fer populisme amb una qüestió tan transcendent. La globalització empeny a concentrar els parlants en poques llengües majoritàries i a amenaçar la diversitat lingüística: la situació d’emergència no és exclusiva del català, el perill d’extinció de l’ecosistema de llengües afecta, com la crisi climàtica, tot el planeta.
