A Europa deuen pensar que ja n’hi ha un tip, de nosaltres els calanaloparlants, vista la insistència amb què encallem en els esculls dels interessos de l’alta política comunitària amb això de l’oficialitat de la llengua, i vist també que no sembla que tinguem la intenció d’abandonar la brega. Parafrasejant Augusto Monterroso, bé podríem dir: “Quan es va despertar, el catalanoparlant encara hi era”.
La primera campanya pel català a Europa no va trigar gaire a treure el cap; així, si Espanya va signar l’acta d’adhesió a la CEE el 1985, ja a l’octubre del 1987 la Crida es va encarregar de fer arribar al Parlament Europeu fins a 100.000 signatures demanant que el català fos oficial a les institucions europees. I aprofitant el deixant de la proposta, poc després, al novembre del mateix 1987, va aparèixer el primer pronunciament polític i institucional en favor de la llengua, no pas procedent de Catalunya, sinó del Parlament balear, amb una proposició no de llei que feia així: “El Parlament de les Illes Balears insta el govern de les Illes Balears i el Govern de l’Estat que sol·licitin al Parlament Europeu el reconeixement de la llengua catalana com a llengua oficial a tots els efectes i a admetre el seu ús com a tal idioma oficial a les Institucions europees”. Dos anys a Europa i ja estàvem donant pel sac. Poc després, el febrer del 1988, el Parlament català ja hi va dir la seva també.
