L’estàndard del català ha acabat allisant el paisatge en una comunió de formes de dir que sacrifica la genuïnitat per la uniformitat
Hem sabut aquests dies una notícia d’aquelles que tant ens agraden als lingüistes: la publicació del novè i darrer volum de l’Atles lingüístic del domini català, una altra de les obres filològicament hercúlies que estem avesats a fer en aquest racó de món. Diria que si l’afegim a la gramàtica i el diccionari normatius, al dialectal Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll, als dos monuments etimològics de Coromines (el Diccionari i l’Onomasticon cataloniae) i a tota la feina de registre terminològic que desenvolupa el Termcat, disposem ara com ara d’una de les llengües més ben descrites del món.
Ja deia Joan Veny, director del projecte amb Lídia Pons, en una entrevista a Quadern, que l’Atles “és l’obra de la meva vida”. La proposta inicial ja es va plantejar el 1953 de la mà d’Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colón, amb la idea d’inventariar geogràficament tot de maneres de dir que afectaven la vida quotidiana, des del nom de plantes i animals fins a parts del cos, estris de la casa o expressions per relacionar-se amb la divinitat. A banda dels nou volums de l’Atles (consultables en línia), el projecte ha inclòs l’elaboració d’un germà petit, el Petit atles del domini lingüístic, amb una selecció dels termes més interessants, una distribució geogràfica per colors i una explicació de l’etimologia de cada expressió.
