Ja havia dit Gabriel Ferrater que la literatura catalana de postguerra vivia sota la cotilla del catalanisme, però la deriva dels premis posseeix una força preceptiva encara més gran
Els premis que Òmnium atorgava fins aquest any la nit de Santa Llúcia, en especial el Sant Jordi de novel·la, solien donar-se a un escriptor o una escriptora que demostrava posseir uns mèrits rellevants. Quan es parla de mèrits en el camp de la creació literària, no parlem de cap adhesió a una ideologia política, sinó de mèrits en l’art i les tècniques del llenguatge poètic o narratiu....
Però aquesta definició aristotèlica i kantiana de l’autonomia de les arts no ha impedit que Òmnium hagi convertit aquest premi —al qual se n’han sumat uns quants més, els uns a obra publicada, els altres a obra inèdita— en una festa d’afirmació i reivindicació de l’eterna causa nacional, per ella mateix justa, sens dubte, i amb milions de seguidors al nostre país. Això és el que es va veure la nit del dia 14 de març en un acte que va començar amb un figurant cofat amb barretina, i més rareses deslligades i intempestives.
Passades aquestes extravagàncies, es van sentir cançons molt bones de Pau Riba i de Sisa, que van omplir els interludis del festival, com es veu als oscars, goyes i gaudís: una gala en tota regla, gens freqüent quan es tracta de premis literaris, on sempre havia predominat l’austeritat. Entre danses, escenografies i cançons, es van atorgar uns guardons literaris en moltes i adequades modalitats. L’únic fora de tota sospita, i excuseu l’apriorisme, va ser el premi a la traducció al català d’un dels llibres més extraordinaris de tot el segle XX, Josep i els seus germans, de Thomas Mann.
