En un món on tot està mediat per la imatge, regnen la positivitat i la idea que, pel sol fet d’aparèixer, una cosa és, en si mateixa, bona
Aquest passat dissabte 14 de març es va celebrar la 75a Nit de Santa Llúcia, anunciada amb tota la pompa de les gales televisades i rebatejada com a “Nit de les Lletres Catalanes”, cosa que és més vaga que l’antiga denominació pel que fa al tema de les lletres i, alhora, més explícita pel que fa la intenció de fer-li representar una certa idea de catalanitat. Això és important, no només perquè sempre que algú alça l’adjectiu català o catalana o catalanes cal que ens preguntem què entén, aquest algú, per “català” (o “catalana” o “catalanes”), sobretot aquestes setmanes, en què Vasallo, Uclés i companyia han tret a passejar la bestiesa criptoespanyolista del xarneguisme i ens hem hagut de sentir dir que el català serà recordat com a llengua feixista, entre altres perles, sinó perquè tot això ho organitza Òmnium, i Òmnium representa i promociona una certa idea de lletres i una certa idea de catalanes. Aquesta vaguetat serveix, a més, per a un dels gestos principals de la reconversió de la nit en gala: concentrar la major quantitat de premis possibles, atorgats a tants gèneres com calgui i amb la major dotació que corre per la catalana terra. El Guimerà, amb els seus flamants 15.000 euros, passa per davant del premi Born, amb 14.000; el Sant Jordi també puja respecte dels 60.000 de fins ara i passa a concedir-ne 75.000. La resta ya tal, que deia aquell, cosa que ha suposat reactivar una de les crítiques a la Nit que sovintegen, i que l’acusa de sostenir una jerarquia imaginària entre gèneres que prioritza la novel·la però menysté el conte, la poesia o la ficció infantil i juvenil. Allà on la literatura diu que no hi ha gèneres menors, el mercat respon amb quotes, vendes i beneficis, i tot i que el debat és legítim, el que posen en evidència les dotacions de la Nit és qui mana de tots dos.
