Sembla que la periodista, Premi Ramon Llull, tem no complir al peu de la lletra les normes severes que manen en aquest nou gènere narratiu
En un dels seus imprescindibles assajos sobre la literatura francesa, Carlos Pujol, que havia sigut jurat del premi Ramon Llull quan ningú s’estranyava que l’obtinguessin uns escriptors que havien sabut educar el talent —Joan Perucho, Pere Gimferrer, Terenci Moix o Valentí Puig, per exemple— i, fascinats per la fe en les paraules i l’estil, no desconeixien que la primera propietat de la vocació literària era escriure desinteressadament, més enllà de l’anhel gens condemnable ni mesquí del reconeixement públic, la notorietat social o la recompensa econòmica, a propòsit del teatre del segle XVII recordava una il·lustrativa anècdota protagonitzada pel cardenal Richelieu: amb l’objectiu de fomentar un teatre que eduqués el públic des del Poder, amb totes les coaccions pertinents, va reunir un equip de cinc autors perquè escrivissin obres d’encàrrec, supervisades per un home de confiança seu que els proporcionaria l’assumpte i tindria la missió de canviar i retocar el que considerés oportú. El taller teatral de qui aleshores era el primer ministre francès no va dur enlloc, però mostra prou eloqüentment l’actitud del Poder respecte de la literatura: havia de ser dòcil i obedient, respectuosa amb les exigències dels mandataris, i sotmesa a una vigilància estricta, talment com si s’implantés una mena d’aquarterament literari en què la independència es podia jutjar com una sedició punible.
