Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any, és medievalista i editora, però també una escriptora per tenir en compte
En els contes reunits a Com s’esbrava la mala llet (Club Editor, 2018), Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) se centrava en l’univers irresoluble de la vellesa, en els quals cada un dels protagonistes buscava liquidar el temps urgent que els oprimia amb quimeres que sabien que només eren somnis, entossudits a seguir uns rumbs que no desconeixien que no duien enlloc, i molt menys al lloc on volien dirigir-se, atorgant-se la prerrogativa de no haver d’amagar ni simular que l’única ll...
ei dominant era la de l’egoisme infantil: Carré-Pons narrava la inseguretat moral, la capacitat autodestructiva, el pas oscil·lant, la pesadesa corporal i la mirada erràtica d’uns ancians que vivien sols, que esperaven la visita rutinària dels familiars i que convivien conflictivament amb els altres habitants del geriàtric on s’estaven, i els lectors, de sobte, ens adonàvem que l’autora havia deixat de ser en exclusiva l’elegant medievalista especialitzada en Jaume Roig i l’Espill —el narrador i protagonista del qual, a frec de la demència senil, enderiat a deixar constància dels fracassos, les frustracions i els ressentiments que li havien ocasionat les seves relacions amb les dones, hauria pogut compartir activitats, jocs de taula i diàlegs absurds amb els altres residents de l’asil— per esdevenir una escriptora de ficció a tenir seriosament en compte.
