L’any passat, el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions va arribar a la vint-i-setena edició. Si es mira el palmarès, els guardonats, a grans trets, o bé són debutants, o bé es troben més al principi que no pas al mig o al final de les carreres respectives. És un premi, doncs, que no consolida, sinó que, més aviat, obre una porta, dona una empenta, ajuda els beneficiats a creure-s’ho —i això és molt important.
Toni Güell Ayza (1979) ha guanyat l’última edició del Rodoreda amb un recull titulat Elefants, publicat a Empúries. L’autor és llicenciat en Humanitats, té un màster estranger en Literatura Comparada i fa més d’una dècada que mena la secció d’opinió del diari Ara. Potser és per la trajectòria intel·lectual i laboral que els vuit contes del recull són treballats, es nota que s’han avaluat pels quatre cantons. Si n’haguéssim de fer una samarreta estampada, hi diria: “L’autor processa realisme enriquit de Pere Calders”.
L’elefant a la sala és una imatge per explicar una situació habitual, ço és, quan hi ha un problema evident al si del grup —de la parella fins al món sencer, tant li fa— i ningú no vol parlar-ne, reconèixer la veritat; és una imatge cosina del vestit de l’emperador. Toni Güell fa servir la metàfora proboscídica al primer conte, ‘L’aigua calenta’, la història sobre la caiguda del cavall —una altra imatge— d’un propietari de gasolineres a mig món. A partir d’aquí, a cada conte hi apareixerà, sembla, l’elefant a la sala, de vegades a tomb, perquè els protagonistes tenen un embolic i no el volen encarar, i més sovint amb calçador, i llavors serà l’elefant perquè sí, com quan, al conte ‘El consell’, el net rep una revelació de l’àvia, una epifania, i l’equipara a reconèixer “enmig de la metròpoli occidental [...] l’olor portentosa que fan els elefants joves a l’Àsia”.
