De l’última novel·la de Joan-Lluís Lluís, l’exitosa Junil a les terres dels bàrbars, me’n vaig quedar una frase que venia a dir, més o menys, que no hi ha res més lent que una muntanya, i poques coses més respectades. Des de llavors, aposto per catalogar l’escriptor Lluís en aquests termes: una consciència reposada de bondat ubiqua que s’ha guanyat un reconeixement transversal a còpia d’escriure des d’una moralitat primigènia i de descriure una mena de viatges que no van enlloc, com si volgués ser el Canigó de la nostra literatura.
Tampoc és ben bé que no es mogui, la muntanya Lluís: si s’analitzen els seus periples literaris més recents, ens adonem que tots apunten cap enrere, cap a un pensament arcaic i mític. Aquesta deriva, no sé si atzarosa o deliberada, fa de Joan-Lluís Lluís un escriptor prepolític —cosa que ara, amb les vies polítiques de redreçament nacional obturades, està molt de moda— en qui la condició de nord-català és evidentment un avantatge. Lluís sap coses del passat i del futur, però el present li va més balder. És un escriptor, diguem-ne, de comunitat.
Aquesta tendència tribal se sublima en el seu últim llibre, Una cançó de pluja, on ens ofereix una barreja de faula, manifest animalista i true crime que rutlla de manera desigual. Plantejada en origen com una odissea d’orangutans a l’illa de Borneo, l’autor ens explica que el descobriment —durant la feina de documentació— d’un fet real de violència contra aquesta espècie (mal) protegida va fer que en canviés lleugerament l’orientació argumental. El viatge de retorn a la selva encara hi és, però la protagonista passa a ser Ella-Calla, una orangutana de mitjana edat, amb els fills pujats però encara no vella, que, tota sola, travessa l’illa per replegar-se amb els seus.
