El llibre és una coherent i fecunda miscel·lània de vint-i-un textos de procedència diversa impregnats tots de sentit comú, del pensament original i sòlid que irradien els enciclopèdics coneixements literaris, filosòfics i històrics de l’autor
La remor dels confins ens du a la memòria un llibre de naturalesa autobiogràfica d’Octavio Paz, Itinerario, on localitzem una frase que hauria pogut servir de faixa promocional: “Lo que he pensado de mi tiempo es inseparable de lo que he sentido y siento”. En una de les respostes a les quatre preguntes formulades per Manuel Baixauli i que serveixen de pròleg, Julià de Jòdar (Badalona, 1942) diu que la seva manera d’estar en el món i de contemplar-lo no ha sofert canvis rellevants al llarg dels prolífics i creatius anys en què ha estat embarcat titànicament en l’elaboració d’una d’aquelles obres literàries que haurien d’enorgullir els lectors afortunats de ser coetanis seus: “el pessimisme sobre la condició humana, la necessitat de fer-se una posició moral enfront del món, el paper de la col·lectivitat com a motor de la història, les lliçons de la història com a eina de coneixement”.
Són els quatre punts cardinals, al cap i a la fi, sobre els quals s’articulen L’atzar i les ombres o La casa tapiada, per exemple, i sobre els quals pivota també La remor dels confins, una coherent i fecunda miscel·lània de vint-i-un textos de procedència diversa —pròlegs de llibres, lúdics exercicis d’estil, articles periodístics de volada tan alta que no ho semblen, alguna ponència en algun congrés d’escriptors, una sintètica i zelosa autobiografia moral—, impregnats tots de sentit comú i passió crítica, del pensament original i sòlid que irradien els enciclopèdics coneixements literaris, filosòfics i històrics de l’autor —a l’altra banda sempre de la boutade efectista—, de la bellesa que concedeix el rigor del discurs i una prosa precisa i alhora subjugant, ben lluny tot plegat de l’alegre irracionalisme de tants partidaris, a pesar seu, de la superficialitat. Sí, Julià de Jòdar té raó quan a propòsit de la primera novel·la de Julien Gracq, Al castell d’Argol, escriu: “Si l’acte estètic és l’acte suprem de la raó, perquè abasta totes les idees, Veritat i Bondat només s’agermanen en la Bellesa”.
