Més que no pas una autobiografia clàssica, els textos, d’estructura fragmentària i prosa meditativa i lírica, es presenten com una oportunitat per a la introspecció enmig de la solitud
“Tot s’ha acabat per a mi a la terra (...) No em queda res per esperar ni per témer en aquest món, i m’estic aquí tranquil en el fons de l’abisme, pobre mortal dissortat, però impassible, com Déu mateix”, escriu Rousseau a la X de les seves passejades. Isolat de la societat, convençut que ha estat bandejat pels seus contemporanis il·lustrats, és a les acaballes del seu periple vital, entre 1776 i 1778, que es lliura a l’escriptura dels Somiejos d’un passejant solitari, un recull de deu “passejos” en el qual l’autor desplega l’état des lieux de la seva sort i del seu present.
Més que no pas una autobiografia clàssica, les deu passejades, d’estructura fragmentària i prosa meditativa i lírica, es presenten com una oportunitat per a la introspecció i l’aprofundiment de la pròpia naturalesa, abocat a la més profunda de les solituds, que no és fugida, “sinó renúncia al món” i retorn a si mateix, espai de llibertat i reconciliació amb els valors més basals: “Reduït només a mi, he recuperat a la fi l’estabilitat”, escriu.
