L’artista Elvira Prado-Fabregat aprofundeix en l’obra de Víctor Català com a culminació d’una llarga aventura creativa al voltant d’aquest clàssic
Per què escrivim sobre els llibres que ens obsessionen? Els departaments d’estudis literaris de les universitats, fins a quin punt constrenyen l’escriptura dels obsessius pensadors de llibres? M’ho preguntava tot llegint Natura fosca. Imaginació i ecologia a partir de Solitud, d’Elvira Prado-Fabregat, que arriba com a culminació de la llarga aventura creativa de l’autora amb el clàssic de Víctor Català. Fa uns anys, Prado-Fabregat va dirigir Més lloc per a la fosca, una proposta escènica que combinava teatre i música. Més endavant, va comissariar una exposició del mateix títol amb què expandia la seva interpretació de Solitud a la llum de l’ecocrítica, una disciplina que se centra a analitzar la representació de la natura en l’art.
A Natura fosca, Prado-Fabregat aprofundeix en la lectura ecocrítica de Solitud alhora que ofereix una introducció a aquesta branca de les posthumanitats. Un punt fort del llibre és l’habilitat amb què l’autora posa la sensibilitat ecologista i una vasta cultura científica al servei de la crítica literària. El text és ple de detalls deliciosos, com ara les reflexions al voltant dels efectes que l’arribada massiva de l’electricitat va tenir en la imaginació occidental, o el relat de la influència que certs fenòmens geològics —com una erupció volcànica— o meteorològics —com la Petita Edat de Gel— devien exercir en les obres de Shakespeare o Lord Byron.
