El lector d’avui carrega amb l’apatia i la saturació d’escoltar i llegir per tot arreu sobre el declivi de la corporació BCN
“Si no te’n recordes, no hi ha profecia”. En el conte ‘Vida de profetes’, Quim Monzó fa servir la figura del visionari com a metàfora de l’artista contemporani, incapaç de relatar la modernitat i, per tant, sense eines per legitimar-se. El relat, publicat l’any 1996, va ser inclòs al recull titulat amb el nom de la destinació on un bon grapat d’escriptors viatjaran aviat per fer valdre la literatura barcelonina: Guadalajara. Pel que fa a Monzó, es desconeix si el títol fa referència a la localitat mexicana o a la de Castella-la Manxa: explicava que el motiu de la tria era, simplement, que li agradava com sonava. És a dir, que no hi havia cap lligam significatiu entre aquell sintagma i el que podíem trobar en les seves pàgines, la majoria ambientades a la capital catalana. Aquest desplaçament geogràfic vaticinava una qüestió que trobem en el rerefons de les propostes de ficció que retraten la Barcelona actual. I és la de si és possible narrar-la sense que allò descrit pugui formar part del dia a dia d’un altre escenari urbà.
Criden l’atenció dos debuts d’enguany que parlen sobre la vida a Barcelona: Es lloga habitació (La Campana), de Carlota Font Castelló, i Mercromina, d’Aida Sunyol (premi BBVA Sant Joan, Edicions 62). Les coordenades són gairebé les mateixes: explotació laboral, preocupació pels diners, incapacitat de projectar un futur i inconsistència dels vincles. És a dir: precarietat, precarietat, precarietat. De tota mena. Al marge d’aquests conflictes, quasi inevitables en un paradigma turbocapitalista del primer món, és impactant trobar una gran quantitat de noms de franquícies. IKEA, Louis Vuitton o els brunch tenen més presència que no pas racons tan emblemàtics com el Bar Tomàs, la Granja Dulcinea del carrer Petritxol o l’Antic Teatre. L’ambientació d’un espai homogeneïtzat, resultat d’un imperatiu consumista liderat no pas per un govern sinó per les empreses que concentren el capital, fa que el lector pugui canviar el marc de la història sense que la trama es vegi alterada; una pèrdua de la petjada local retratada també a Gossos dempeus, d’Eduard Olesti (Club Editor), on l’escenari atrapa els personatges, reduïts a gossos sarnosos, entre feines anodines i interaccions mecàniques.
