Barcelona és una ciutat a la recerca d’un relat engrescador. No és d’ara. Ve de lluny. Perquè durant els darrers lustres s’ha anat interioritzant un relat suspicaç dels uns i dels altres, un malestar que es manifesta de moltes maneres: és la vivència de la despossessió. Si la ciutat és la gent, com proclamava el Pasqual Maragall alcalde, des de fa un quart de segle la sensació que s’ha anat consolidant és que Barcelona s’emancipa dels que hi viuen. Sobretot perquè molts han marxat o han de marxar. El preu de l’habitatge i l’encariment de la vida provoca que més veïns d’entre 25 i 44 anys s’instal·lin a d’altres municipis d’una regió metropolitana que no s’articula com a tal i, a la vegada, hi ha menys i menys barcelonins de menys de 16 anys perquè cauen els naixements i perquè els joves als qui toca ser pares miren la butxaca i toquen el dos. Així ho revelen les dades del padró. La dinàmica és la de l’envelliment només compensat per l’arribada d’estrangers, que encara intensifiquen més la sensació d’estranyament. Aquesta transformació en marxa força, inevitablement, a formular-se una pregunta sobre quin és l’imaginari a través del qual avui els barcelonins senten com a pròpia la ciutat on viuen. La resposta a aquesta pregunta l’elaboren els discursos culturals.