Hi ha dues interpretacions que no són contraposables només per la llengua, sinó per l’experiència física que fan present
Abans que una idea, un símbol o un relat, una ciutat és una atmosfera que ens envolta. Una tonalitat difícil d’explicar amb paraules però que tots notem abans de pensar-hi. Ja fa uns anys que Hans Ulrich Gumbrecht, professor de literatura comparada a la universitat de Stanford, a Califòrnia, defensa aquesta idea que sacseja les relacions entre literatura i ciutat. En el seu llibre Atmosphere, Mood, Stimmung (2012), un assaig innovador i arriscat, analitzava de quina manera la lectura d’una obra literària sobre una gran ciutat pot desencadenar una sèrie de reaccions emocionals insospitades, gairebé físiques, que afecten el cos i la ment de lectors i lectores.
Quan llegim Ulysses de James Joyce o À la recherche du temps perdu de Marcel Proust o Tiempo de silencio de Luis Martín Santos, no tan sols tenim una experiència estètica o intel·lectual. Gumbrecht defensa de manera molt convincent que llegint aquestes novel·les també descobrim que cada una d’aquestes ciutats (Dublín, París, Madrid) té un to general, un clima afectiu propi, una manera particular de fer-se present. El terme alemany que utilitza és Stimmung, tan difícil de traduir en una llengua romànica que, per anar de pressa, podríem deixar en “atmosfera afectiva”. Aquest seria un concepte clau per analitzar la cultura contemporània, semànticament molt arrelat en la tradició filosòfica i musical germànica, per pensar aquesta nova relació amb la ciutat, basada a saber captar-la com a atmosfera, com a mood, com a Stimmung i no com a història, com a símbol o, encara menys, com a escenari.
