Pol Guasch, Francesc Torralba i Yiyun Li exploren el dol des de les memòries i l’assaig i mostren diferents actituds respecte de la dimensió espiritual de la mort, però coincideixen en la necessitat de la paraula escrita i la cura del jardí
El passat 13 de gener se’m va morir un cosí d’un càncer fulminant: deixa una mare, una germana, una vídua amb qui s’acabava de casar i un fill adolescent d’un matrimoni anterior. El dia del funeral vaig començar a llegir Relíquia, el nou llibre de Pol Guasch (i el primer obertament autobiogràfic), en què un jove narrador s’adreça al fantasma del seu pare, mort per suïcidi deu anys abans. A la tercera pàgina del primer capítol, descobrim que l’home es va matar el 13 de gener de l’any 13 —exactament 13 anys abans que morís el cosí a qui vam acomiadar el dia que em va caure el llibre de Guasch a les mans.
Reconec que soc susceptible a aquest tipus de coincidències, que m’estremeixen tant com em meravellen. També el narrador de Relíquia se sent inclinat a la superstició quan, després de veure, amb el seu pare de cos present, el rellotge del tanatori marcant les 17.31, comença a sentir que aquesta hora exacta el persegueix, com si el finat estigués provant de dir-li alguna cosa. Passa una dècada fins que, tot llegint l’informe de l’autòpsia, el jove descobreix que l’hora del suïcidi es va establir entre les 16.00 i les 18.00, fet que el reafirma en la impressió que “el rellotge indicant-me les 17.31 pot ser una mena de veritat entre nosaltres”, una mena de “portal” entre pare i fill.
