La poeta, que acaba de rebre el premi Jaume Fuster, publica ‘El pit adormit’, un assaig poètic que combina l’escriptura sobre el cos i la malaltia amb la crònica del dels darrers vint anys de l’escena poètica en català
Al cotxe no sona ni Bob Dylan, ni Patti Smith ni PJ Harvey. Ja no som l’any 1997 i això no és la gira que Víctor Nik ha programat per donar a conèixer el llibre Uh de l’Enric Casasses. Tampoc som a la gira de 1999, a Mallorca, ni som l’any 2000 amb la Meritxell Cucurella-Jorba, en Josep Pedrals, en Francesc Bombí o en Gerard Altaió al carrer Ferlandina, al bar Horiginal. No, de tot aquest esclat de la poesia oral en català ja en fa vint anys, i al cotxe de la Dolors Miquel (Lleida, 1960) ara m’imagino que hi deu sonar la Rosalía, la Bad Gyal o les Tarta Relena.
Som l’any 2021, principis de juliol. Han passat més de dues dècades, però la Dolors encara trepitja escenaris d’arreu dels Països Catalans. Avui li toca d’anar al monestir de Sant Pere de Casserres, al Sarau Malgestat ―la festa de cloenda dels Vespres Malgastats, cicle de poesia que la Raquel Santanera organitza a Osona. Compartirà escenari amb en Miquel Àngel Adrover, els Nois Tutú (David Caño i Gerard Altaió) i el combo Blanca Llum Vidal + Los Sara Fontán. Jo hi recito l’endemà amb la Glòria Coll i en Guim Valls. Han passat més de vint anys i la poesia oral continua així de viva. Més de vint anys, i la Dolors encara es posa on the road per anar a dir versos. Surt de casa seva, a Torredembarra, i l’acompanya en Duc, un dels membres de la seva família interespècie. El trajecte no ha de durar gaire més de dues hores. Jo també m’hi dirigeixo, però des de Barcelona. Per variar, faig tard. L’últim tram de carretera abans del monestir és força emprenyador, i en un dels revolts hi ha un cotxe que sembla avariat. Arribo que ja fa estona que hauria d’haver començat el recital, però a l’escenari no hi ha ningú, la Santanera no hi és i la Dolors encara no ha arribat. De fet, la Dolors no hi arribarà.
