L’escriptora, que ha debutat amb el premiat ‘Només terra, només pluja, només fang’, reivindica el dol comunitari al Club del Quadern
Montse Albets (Mataró, 1977) és nova en el món de l’autoria, però no pas en el de la literatura, on fa molts anys que es belluga desenvolupant feines diverses amb les quals ha fonamentat, a poc a poc, les qualitats literàries que l’han portat a assolir un gran èxit amb el seu debut, Només terra, només pluja, només fang (Periscopi). No només es va endur el premi Llibreter 2025, la seva opera prima també ha estat elogiada per la crítica i ha convençut, i molt, els lectors que dijous van voler compartir conversa amb ella al club de lectura del Quadern. La majoria van lloar la delicadesa de l’escriptura, la riquesa del llenguatge i la subtilitat de la narració, que avança entre el relat explícit, la informació amagada entre línies i algunes qüestions que queden suspeses entre fragments.
El més curiós és que aquest llibre podria no haver existit, perquè l’autora mateixa explicava que el va començar sense gaire fe per acabar-lo i encara menys publicar-lo. S’hi va posar perquè sempre l’ha “obsessionat i inquietat”, en paraules seves, la manera com la societat afronta la mort dels altres, des del punt de vista emocional però també corpori. No va amagar que va tenir una experiència de dol perinatal quan va perdre una criatura en una fase inicial de l’embaràs, ni tampoc que va passar per “dols difícils” de molt jove.
