Hi ha escriptors que m’han acompanyat sempre, des que tinc ús de raó lectora, i d’altres amb obres que deuen ser màgiques perquè sembla que estiguin vives, cada vegada que hi torno són diferents
Un: quan era petit envejava les nenes, envejava en concret el plural de les nenes, perquè tenien un gènere per a elles soles, i quan deien “anem-hi totes” jo em veia exclòs, em quedava dubtant, i, segons com, si m’hi atrevia, preguntava “puc venir?” amb un fil de veu. Ho dic perquè ara aquí faré servir la paraula “escriptors” en el trist gènere neutre, el que posa escriptores i escriptors al mateix sac.
Dos: els escriptors són escriptors morts, no n’hi ha d’altres. Ja ho diu l’aforisme: els morts no parlen: escriuen. Els suposats escriptors vius no els llegeixo, només me’ls miro, tret dels pocs que sí que els llegeixo però llegint-los com si fes cinquanta o cent anys que són morts, o més aviat com si jo me n’hagués anat cent o cent cinquanta anys més endavant i els pogués veure com una cosa antiga.
Tres: entre els escriptors naturalment hi compto els músics, fabricants de cançons, i també algun arquitecte i algun pintor.
I així, fetes aquestes precisions, i aclarint també que parlo de mi, no de com són les coses sinó de com les visc, ja puc començar.
