La seva personalitat eclipsava a vegades la seva obra. Una obra única i irrepetible com ell mateix. Un autor total, que va conrear gairebé tots els gèneres
A propòsit de la celebració del centenari de Carmen Martín Gaite, l’any passat vaig rellegir una part important de la seva obra. En aquest nou acostament a les seves pàgines em va obsessionar, durant un temps, la forma en la qual ella necessitava -i trobava a faltar- el seu interlocutor, la cerca permanent d’aquest altre tu amb qui comparteixes el jo. Em va obsessionar perquè fins a aquest moment jo no vaig ser conscient d’aquesta necessitat, potser perquè mai m’havia mancat, i mai es troba a faltar el que es dona per descomptat. Vaig ser per primera vegada conscient, rellegint-la, de la sort que jo tenia, perquè comptava amb un interlocutor ideal. Aquest era Josep Piera.
A vegades, quan coneixem els escriptors que ens agraden, desitjaríem haver-nos quedat amb les seves pàgines, sense haver arribat a tal experiència. Unes altres, en canvi, pansa el contrari; creix encara més aquesta obra literària que tant respectes perquè la persona que has trobat darrere de l’escriptura està a l’altura humana de les paraules. Aquest era el cas de Josep Piera. Tan exagerat que m’atreviria a dir, si és possible, que la seva personalitat eclipsava a vegades la seva obra. Una obra única i irrepetible com ell mateix. Un autor total, que va conrear gairebé tots els gèneres, des de la poesia a l’assaig, passant per la novel·la i la biografia. Un autor que per sobre de tot se sentia poeta, i un poeta que va entendre els versos com una partitura de paraules. Que ens va ensenyar a mirar. Els paisatges i les seves gents.
