La ‘Menangiana’, de Gilles Ménange, forma part de la llarga sèrie de reculls de pensaments esparsos atribuïts a un personatge al nom del qual s’afegia sempre -ana
En temps de sequera, un jardiner italià a qui mancava l’aigua va demanar-ne al cel. Les seves pregàries van ser ateses, però va caure més aigua de la que ell hauria volgut, i en comptes d’una pluja suficient va caure una tempesta tan gran que el jardiner va exclamar aquestes paraules, que s’han convertit en un proverbi: “S’intende acqua, non tempestà”. Aquesta és només una de les entrades que es troben al recull de Gilles Ménage, lexicògraf i membre de l’Académie Française, publicada en segona edició a Amsterdam —senyal que a França el llibre hauria estat censurat; potser una falsia preventiva—, Chez George Gallet, 1694. El títol del llibre, prolix com solien ser-ho als segles XVII i XVIII, és: Menagiana, ou bons mots, rencontres agréables, pensées judicieuses et observations curieuses, de M. Ménage.
Forma part de la llarga sèrie de reculls de pensaments esparsos, observacions morals i crítiques, anècdotes i dites enginyoses atribuïdes a un personatge al nom del qual s’afegia sempre -ana. Se’n troben al segle XVI, van florir als segles XVII i XVIII i es van diluir al llarg del segle XIXè. Hi ha anàs que van tenir molts lectors, dedicats a homes i dones de lletres de poca o molta categoria que, en ordre cronològic, porten, entre altres, els títols de Huetiana, Bonapartiana, Rousseana o Beaumarchaisiana. Un cas a part és el recull enciclopèdic que va publicar Panckoucke, un dels editors de Voltaire, anomenat Encyclopediana, París, 1791, imprescindible com sempre a qualsevol llar. I tants anàs com es vulgui, uns molt instructius, d’altres més aviat insípids. No tothom té l’enginy suficient per confegir un llibre d’aquestes característiques; els francesos menys que els anglesos, que encara són els amos de l’humor intel·ligent a casa nostra, és a dir, Europa. No és que Anglaterra donés un gènere calcat dels anàs, però van donar, i encara donen, molts reculls d’Amenities of Literature i Curiosities of Literature, sovint millors que els corresponents francesos que hem esmentat a causa de la superioritat humorística de la graciosa i pèrfida Albió, paraula que ve del color blanc (albus) dels espadats de la costa sud d’Anglaterra.
