Considerada una pionera en l’art conceptual i feminista dels anys setanta, ha estat guardonada amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura, un reconeixement que culmina la recuperació de la seva trajectòria, que relliga vida i obra
Banyar-se a l’aigua freda de la séquia, jugar al paller i cobrir-se de tiges seques, pujar als arbres i gronxar-se de les rames... La natura va fer presència en la infantesa de Fina Miralles Nobell (Sabadell, 1950), filla d’un metge i d’una dona que portava les seves pròpies terres. “La meva família era marciana. Érem demòcrates, gent amb un esperit lliure en l’Espanya de postguerra. Vaig tenir molta sort”, explica des de l’Hospital de Figueres. Fa quatre mesos que hi està ingressada per culpa d’una malaltia que arrossega des de fa dècades. “Però estic bé, estic bé, a punt de tornar a casa”. El to de veu, ferm i dolç, avala les seves paraules. “Els pares sempre em van donar suport en tot. Em van acceptar i respectar tal com era. I ara no soc pas tan diferent! Tinc una gran fortalesa, soc molt independent i tinc uns ulls que ho veuen tot”, afirma riallera. Així que a ningú de casa va sorprendre que volgués ser artista. Al contrari, la hi van encoratjar. Però a principis dels anys setanta, en acabar la carrera de Belles Arts a Barcelona, Miralles no volia tancar-se en un taller i posar-se a pintar. Volia experimentar. “Era una dona arrelada a la terra i encara ho soc”, sentencia.
