‘Passatges’ és la primera retrospectiva de l’escultora basca a Barcelona, en què relliga matèria, memòria i mirada
Quant d’impressionable era una noia de vint i pocs anys al Londres del 2003? A la motxilla només hi portava quatre mudes, una guia de la ciutat, una Kodak compacta i un parell de carrets. Les fotos d’aquella escapada primaveral ja es deuen haver esgrogueït. Qui sap on paren. Només recorda flaixos: dormir en un sofà en un pis compartit al barri d’Angel, menjar noodles picants pel carrer, ballar com una mala cosa en un bar a prop de Camden Town, passar una tempesta dins d’una cabina telefònica... N’hi ha un de recurrent: una exposició a Whitechapel. Va trobar-se-la per casualitat, mentre esperava que l’amiga gironina acabés la seva jornada laboral. Va entrar-hi sense saber res ni de la galeria d’art ni de Cristina Iglesias. I en va sortir flipada. D’aquest viatge que el temps ha anat diluint, sempre se n’ha salvat un sostre en suspens, un recorregut laberíntic, unes gelosies enormes i una vegetació tan irreal com claustrofòbica. Potser no va acabar d’entendre les intencions de l’artista, però van plantar-li una llavor.
Han passat més de vint anys i la mateixa noia obre a l’atzar el catàleg de Passatges, la primera exposició de l’escultora Cristina Iglesias (Sant Sebastià, 1956) a Barcelona, que es pot veure fins a finals de gener a la Fundació Catalunya La Pedrera. “Tots tenim a dins un riu amagat a punt de desbordar-se”. Aquest vers del poeta basc Kirmen Uribe encapçala la pàgina. El llegeix en silenci i somriu. Les onze paraules li ressonen com un déjà-vu. I és que Iglesias, amb aquest costum de no incloure la figura humana en les seves obres, el que fa és fer-te’n partícip, que t’hi emmirallis, i que els nostres rius amagats es desbordin. Nosaltres, els que observem i hi interactuem, som els que rebem l’impacte emocional de la seva obra. Queda a les nostres mans el significat que li vulguem donar. “M’interessa la manera com les formes i els materials suggereixen narratives ocultes i generen nous tarannàs a l’hora d’habitar i experimentar l’entorn”, diu Iglesias, que té en l’escultura arquitectònica una gran aliada. És la seva vareta màgica per transformar un espai que, de retruc, també ens embolcalla. I, si ens deixem anar, també ens remou.
