Els divertits articles d’‘Amanida barrejada’ permeten descobrir el perfil periodístic i la lleugeresa d’aquesta novaiorquesa polifacètica, que analitza els estralls del masclisme en la societat
En temps d’intensitat indigesta, de receptes polítiques marcials i futurs distòpics, la lleugeresa de l’escriptura de Nora Ephron, més aparent que real, és com un antiàcid en vena: ajuda a pair el que portem entre mans en els dies quotidians amb voluptuositat, amb una actitud entre alegre i al·lucinada per una mica de tot plegat. ...
A Amanida barrejada descobrim el perfil periodístic d’aquesta novaiorquesa polifacètica que ja des d’adolescent —de manera tremolosa al principi, amb empenta després, amb dubtes sempre— va decidir que faria el que li donés la santa gana i que ho compartiria amb qui hi estigués interessat. I això és el que fa en aquest llibre. Des de l’altura de mig segle enrere, amb una llibertat que allibera, escriu sobre el que li passa, el que sent i el que pensa, deixant espai a reflexions paradoxals, ximpleries humaníssimes i contradiccions.
Ephron obre foc confessant que d’adolescent no se sentia “per res del món una nena”. Una cosa que ara veiem normal si pensem que la dècada dels anys cinquanta del segle passat era un temps en el qual les opcions —binàries fins a un punt d’infinita tristesa existencial— ballaven entre conformar-se a ser apèndix d’un home (en el paper de muller del marit, en el paper de secretària d’un cap) o bé ser considerada una boja per haver entomat qualsevol altre itinerari fora del programat. A partir d’aquí la llegim amb nutritiva delectació, perquè entenem que és una escriptora original, oberta, diferent, una subversiva de somriure espectacular.
