En l’obra del col·lectiu Las Huecas s’hi donen la mà el metaclown i la comèdia física, el teatre visual i la farsa d’Els Joglars, la modernitat de les arts vives i l’escatologia típicament catalana
L’art de la comèdia ha estat usurpat pels polítics populistes. Només cal veure les declaracions de Donald Trump o Javier Milei per constatar que els pallassos tenen competència als parlaments de mig món. El col·lectiu català Las Huecas aplega quatre polítiques d’ultradreta i, com Luis Buñuel a El ángel exterminador, les tanca en una habitació. És tot com un acudit (una alemanya, una italiana, una francesa i una espanyola), però ens trobem en el terreny del posthumor. El metaclown i la comèdia física, el teatre visual i la farsa d’Els Joglars, la cosa moderna de les arts vives i l’escatologia típicament catalana es donen la mà a Riure caníbal.
En l’estrena al CDN l’obra va enfurismar alguns espectadors, que van abandonar la sala amb grans escarafalls. A Catalunya estem més acostumats a la performativitat política, i Sílvia Orriols podria aparèixer perfectament com a estrella convidada (as herself) a qualsevol de les funcions del Lliure. Las Huecas (Júlia Barbany, Núria Corominas i Andrea Pellejero) han tingut l’encert d’ajuntar-se amb dues actrius de la talla de Sofia Asencio i Judit Martín: la unió de les noves dramatúrgies amb l’art del pallasso. El vestuari d’Oriol Corral i la caracterització de Núria Isern (perruques de fantasia) converteixen les quatre intèrprets en polítiques universals: del vestit jaqueta d’Angela Merkel al to de ros de Marine Le Pen, tot és disfressa. Tot és performance.
