La reescriptura de ‘La caçadora de cossos’, la seva segona novel·la, posa en relleu l’actualitat dels debats que l’autora ja va plantejar l’any 2019, els quals es poden llegir en diàleg amb Eva Illouz
En el seu assaig La fi de l’amor, Eva Illouz observa fins a quin punt les relacions íntimes, la sexualitat i la família han acabat per adoptar i imitar les lògiques del mercat i del consum. L’assaig es publicà en anglès el 2019 —es traduí al català el 2025 a Eumo—, vuit anys després de la publicació de La caçadora de cossos o les angoixes del desig, novel·la que, ara, l’autora Najat El Hachmi recupera. El Hachmi s’ha enfrontat a la que va ser no només la seva segona novel·la, sinó també la novel·la amb la qual intentà allunyar-se de l’etiqueta de “noia marroquina que escriu” que molts li van posar després de llegir L’últim patriarca. Amb la voluntat de deixar enrere el tema migratori i les seves circumstàncies biogràfiques, a les quals tornarà en obres successives, El Hachmi va escriure una ficció sobre les contradiccions del desig, és a dir, sobre la recerca de complaure lliurement el desig i, alhora, el buit que deixa la seva consumació immediata i sense transcendència. La reescriptura feta per l’autora posa en relleu l’actualitat dels debats que La caçadora de cossos ja plantejava fa quinze anys i, sobretot, permet llegir-la en diàleg amb l’assaig d’Illouz en tant que tots dos llibres, més enllà de les seves diferents aproximacions, revelen les trampes que rodegen la idea d’un alliberament sexual total, un alliberament, apunta Illouz, que cal llegir no només com la inscripció de la sexualitat dins de l’ordre del consum, sinó també i sobretot com expressió d’hedonisme autotèlic: l’acte sexual, ens diu l’assagista, es converteix en un fi en si mateix, i s’arracona la possibilitat de relacions compromeses, de lligams estables. La protagonista d’El Hachmi encarna aquesta idea en tant que és una dona que ha reprimit els afectes i, més en general, les emocions.
