Un dels èxits del llibre és que el to i l’argumentació formen un tot orgànic i la tendència moral no es percep com un emplastre extern
Els nou llibres, un títol una mica incòmode per al ressenyador perquè per una mania d’estil creu inconvenient anunciar l’última obra d’Haru repetint alguna de les dues paraules que hi figuren, s’assembla bastant a un aeròlit misteriós que s’hagués precipitat sobre la terra de la literatura catalana sense poder precisar amb exactitud la galàxia d’on prové.
En va hi buscarà el lector els hàbits i les rutines de moda, i enlloc dels capítols del llibre hi trobarem res relacionat amb la histèria apocalíptica o amb el trauma de la maternitat; no presenciarem el retorn de ningú al poble de la infància pels alts preus del lloguer d’un habitatge a la ciutat; ens estalviarem l’etern malestar de la soledat de les parelles; no ens avorrirem amb la temptació “lúdica” de revitalitzar cap d’aquells vocables que ja no signifiquen res —“postmodernitat”, “metaliteratura”— perquè el procés degeneratiu sofert els ha buidat de contingut; l’egoficció hi és absent; i agrairem que no es recreï algun insòlit episodi històric.
Celebrarem, en canvi, que Haru ens col·loqui davant de la tessitura inevitable de preguntar-nos si la literatura té o no té una funció: una obra d’art ha de ser una mera composició estètica o és lícit usar-la com a vehicle per a la transmissió d’un credo? Un escriptor s’ha de limitar a la narració d’una història, servint-se dels recursos retòrics, estilístics i compositius al seu abast? O s’ha d’imposar l’imperatiu moral d’influir d’una manera o altra en el lector i en la societat?
