A ‘Gliff’ s’hi reconeix una versió accelerada del capitalisme d’extrema vigilància en què els diàlegs entre les dues protagonistes són el bo i millor de la novel·la
Entre els nombrosos esdeveniments literaris intranscendents que ens ofereix un curs literari (concursos concedits per endavant, premis estatunidencs més o menys clònics, fenòmens per motius extraliteraris, el nou lliurament d’una lluminària ja esgotada, campanyes d’agents estrangers, festivals i fires (fires!) o supervendes més útils per falcar una taula que per llegir…) de vegades s’infiltra (dos o tres cops l’any, tampoc es pensin que això és xerinola), algun esdeveniment literari definit per una ambició i una originalitat ben canalitzades i amb sort, també reeixides.
En aquest selecte grup destaca Ali Smith, que va sembrar la fascinació i la felicitat entre els lectors amb el seu Quartet estacional, rematat per La torna. El grau d’encert d’aquestes cinc novel·les, de les quals ja hem parlat i se’n seguirà parlant (perquè d’aquí a 200 anys continuaran sent contemporànies dels vius), desperta una curiositat ineludible per cada nova publicació de Smith, que fins i tot en obres menors o per encàrrec ens ofereix motius per a la celebració.
