Aquest divendres començarà La Setmana del Llibre en Català. Un llibre que s’hi vendrà bé serà El darrer secret, de Dan Brown, que arriba després de vuit anys de silenci. N’he llegit la crítica a The Guardian amb ànim morbós, perquè llegir-la és gore del més sanguinari; ja el titular anuncia que és una bajanada de primer ordre des del principi fins al final (més avall dirà que és una collonada sense cap mena de sentit); la crítica parla també de la ineptitud de l’autor, confirmada frase rere frase, per escriure una prosa decent. A mi, que tinc una dèria terrible amb les repeticions, m’ha fet gràcia que ho exemplifiqui amb l’adjectiu elegant, per si mateix una mica ranci, emprat en dues frases seguides, tot i que un dels dos traductors catalans —Marc Barrobés o Esther Roig— han convertit el “passadís elegant” en un “passadís majestuós” per evitar-li el marrón al Brown, si em permeteu aquest joc de paraules facilot i digne d’una novel·la seva.
Que en un llibre que serà supervendes figurin dos traductors també és un mal senyal. No per res a veure amb els traductors concrets, de la professionalitat dels quals no dubto ni un segon (també jo he cotraduït d’aquesta manera), sinó perquè implica una pràctica editorial lletjota i poc respectuosa amb els llibres i, per tant, amb els lectors: que el llibre s’ha partit en dos i cada traductor ha traduït la seva part. Això comporta necessàriament un salt d’estil, que per més que al darrere hi passi una correctora no es podrà llimar mai, i molt probablement algun error. És curiós (i ofensiu) que es treballi de qualsevol manera precisament en els llibres que generaran més ingressos.
