Al resum publicitari de la contracoberta, el llibre se’ns descriu com “la nova gran novel·la de Melcior Comes”. I és ben bé que a L’home que es va vendre el món la idea del que ha de ser una gran novel·la exerceix una força gravitacional sobre la història, com si estiguéssim a punt de llegir no una, sinó dues de les obres que les lletres nacionals fa temps que troben a faltar de manera obsessiva: la gran novel·la de Barcelona i, pel mateix preu, la gran novel·la del Procés. Una trama emmarcada en unes eleccions a la Barcelona contemporània en què una candidata populista, islamòfoba, business-friendly i nacionalista catalana no para de pujar en les enquestes, i amb un protagonista masculí de mitjana edat i pujat en la classe mitjana travessant totes les crisis personals que afligeixen la mitjana de la població, en un volum de tapa dura que frega les quatre-centes pàgines. Comes idolatra Philip Roth i aquesta és la seva pastoral: una obra ambiciosa per mesurar la distància entre el somni català i la realitat catalana.
A l’hora de la veritat, Comes no ha escrit cap d’aquests clàssics contemporanis, sinó una epopeia cerebral i lleugera sobre la impossibilitat d’escriure’ls en els temps que corren. Igual que el protagonista, Simó Derna, que té un quadre de Roland Barthes penjat al seu despatx, Comes és al mateix temps malalt i doctor del llenguatge. En Simó treballa en una consultoria abjecta elaborant “informes sobre els patrons foscos de la nostra cognició” amb els quals dissenya missatges i estratègies publicitàries. Capturar l’inconscient reprimit de l’època és una obsessió i alhora la feina amb què guanyar-se les garrofes, talment com un novel·lista.
