L’any 1944, davant del futurisme, la guerra i la pressa del món industrialitzat, un poble del nord d’Itàlia opta per un altre camí: el xino-xano. Aquest és el paisatge de fons de Ferrocarrils de Mèxic de Gian Marco Griffi, novel·la inclassificable que celebra la petitesa, l’anècdota o la minúcia que, filtrada per la lent de l’experiència personal, esdevé colossal. Tot i les seves 650 pàgines, tot passa en l’espai d’una setmana, però el temps s’hi desplega amb la calma d’una processó de poble, i els personatges —trempats i exasperants alhora— van fent via sense cap pressa per arribar enlloc.
Tot això està molt bé quan no has de complir una ordre opaca i extravagant de la qual depèn la sort del Tercer Reich, com li passa al protagonista Cesco Maggetti, un soldat minso i una mica tanoca de la Guàrdia Nacional Republicana Ferroviària, a qui se li encarrega, sense més explicació, elaborar un mapa dels ferrocarrils de Mèxic —país que amb prou feines sap trobar en un mapamundi.
Aquest llibre va sortir del no-res a Itàlia el 2022, quan una petita editorial va publicar-lo sense aconseguir vendre‘n més de 168 exemplars. El que va seguir va ser un efecte bola de neu que el va portar a ser candidat al premis literaris més prestigiosos del país. Ara, a Catalunya, La Segona Perifèria s’ha jugat la camisa per portar-nos aquest unicorn en català abans i tot de tenir traducció a l’anglès o al castellà. Llegint-lo, no hi ha dubte que no només n’acabarà tenint, sinó que passarà a formar part del cànon de llibres que fan goig a les lleixes dels amants de novel·les llargues, com poden ser les de Mircea Cărtărescu, Thomas Pynchon o Miquel de Palol. Amb una diferència notable: Ferrocarrils de Mèxic és amè, simpàtic i divertit.
