La primera i única novel·la, reesitada per La Segona Perifèria, té la gràcia de no explicar res, només descriu i narra
Prolífic autor de contes obstinadament breus o molt breus, on no sempre la presumpta desimboltura vital i la letargia moral del minimalisme li permeten valorar que qualsevol acudit no té per força la necessària consistència de la paradoxa —a vegades s’assemblen a sil·logismes raonats fins a l’absurd—, Damià Bardera (Viladamat, 1982) va publicar el 2015 Viladelsac, la seva primera i única novel·la fins a dia d’avui.
Ara, amb encert, La Segona Perifèria la recupera perquè tots aquells que no vam llegir-la al seu moment puguem esmenar la badada de no haver-nos atrevit a gaudir de la quotidiana demència de l’estada del nen narrador i protagonista, durant un any escolar, al minúscul poble empordanès on viuen els seus avis materns, ple d’excentricitats i de la mera astúcia animal per la supervivència. De cop i volta, un nen de ciutat s’adapta amb èxit a l’eficàcia devastadora del mecanisme de la llei estranya que regeix el funcionament d’una comunitat rural.
Poques coses sabem de les circumstàncies que motiven la mare a treure’l de Barcelona: sabem que “havia estat casada amb un escriptor mediocre, borratxo, que pretenia vendre llibres a cabassats i que la va dinyar estirat al llit d’un hospital públic —amb una ampolla de Larios amagada sota el coixí— en espera d’un fetge nou”; cap al final de la novel·la ens assabentem que un metge de la Seguretat Social li ha firmat un paper on s’hi pot llegir la paraula “Apte”, i al llarg de la narració hem pogut constatar que es preocupa ben poc pel benestar o les possibles tribulacions del fill en el nou hàbitat, incapaç de suposar l’eventualitat que el nen, lliure de l’ensucrament de la infància hiperprotegida, caigués en la temptació d’ensalvatgir-se, com si fos una victòria neta de la vida sobre les conspiracions del no-res o l’angoixa a pesar dels neguits que entreveu en la seva conducta la psicòloga que l’atén.
