El ferrocarril és fonamental en la construcció d’Europa i també un espai literàriament productiu que van celebrar escriptors com Josep Pla, J.V. Foix o W.G. Sebald
Els catalans tenim el millor pla de foment de la lectura del món: la Renfe. Amb les hores de retards que patim cada dia, ens regala la possibilitat no només de llegir sencera A la recerca del temps perdut —mai més ben dit—, de Marcel Proust, sinó que, en un parell de setmanes, tindríem temps fins i tot per escriure-la.
Perquè una de les millors maneres de matar el temps lentament, com els trens, és llegir. La idea de lectura de tren, com la lectura d’aeroport, sol associar-se a textos d’entreteniment, precisament per mantenir-nos distrets quan ens trobem en un no-lloc i un no-temps. Això pot ser cert per als avions, però no per als trens. Els trajectes en avió en realitat són mers desplaçaments, solubles en la son; en canvi, el viatge en tren, com abans el viatge en vaixell, és de veritat dels que poden escriure’s.
Tenia raó el comparatista George Steiner quan afirmava que Europa està feta de cafès, però l’historiador Orlando Figes hi afegeix que són els trens internacionals, els que la van construir. La síntesi perfecta de tots dos pensaments seria prendre un cafè al vagó restaurant d’un tren llarguíssim, que travessés fronteres, països i literatures.
