Ivette Nadal (Granollers, 1988) escriu que en un recital de poesia va sentir la “necessitat d’explicar i de fer justícia poètica a allò que fins aleshores havia viscut en silenci: l’anorèxia, les passions ambigües dels amants, les lluites entre la por i la necessitat, el sexe com a fugida, la fascinació que acaba sent verí”. D’aquí en surt Justícia poètica (Pòrtic), un llibre que intercala el relat en prosa i primera persona del seu pas pels ambients poètics i les múltiples recaigudes en l’anorèxia, amb poemes i cançons. Dos fils es van creuant: el desig i admiració adolescent per homes poetes més grans que ella, i la voluntat de trencar certa banalitat que encara envolta els discursos sobre l’anorèxia.
P. A què vol fer justícia (poètica)?
R. Sento amor-odi amb el títol, perquè crec que es pot interpretar malament. En cap cas vol dir que no s’hagi fet prou suport a la meva obra, no és una revenja artística ni una manera de retornar el dolor, sinó de fer justícia a la meva ferida, i ho faig a través de l’escriptura. No és una venjança.
P. És un encàrrec?
R. És una proposta que m’arriba fa cinc anys, després de fer entrevistes a diferents mitjans, algunes d’interessants com una amb l’Albert Om, que va més enllà humanament. A l’editor li va semblar que parlar de l’anorèxia en un sentit més humà i no tan superficial com el que s’acostuma a fer, i barrejar-ho amb la meva carrera artística, podia ser interessant. M’ho van encarregar sense saber la història que hi havia al darrere de l’anorèxia.
