Només l’autora basca pot abocar-se a la fissura dels que creiem sentir-nos sans i estalvis en un primer món que agonitza
Sort en tenim que la nostra realitat hagi col·lapsat en espai i temps amb la d’Eider Rodriguez. El que té de bo disposar d’un nou llibre de l’autora basca és que davant nostre es desplega el privilegi d’endinsar-se en els universos que imagina. Alguna cosa fa crec quan tornem a la millor forense de les esquerdes —corporals, espacials, sentimentals— que tots amaguem per seguir com si aquí no passés res. Aquest mirall al qual ens encara, un que mai no qüestionarà la nostra ronya oculta, també ens converteix en éssers més perspicaços, desperts i afuats: persones més llestes. Llegir-la és com si algú arribés i ens netegés les ulleres amb brusquedat: aquest gest suposadament proper no buscarà alleujar-nos, sinó revelar una veritat tan nítida com crua. Què té de dolent el llibre? Que només són set relats, i s’acaben.
Després de l’excel·lent novel·la de no-ficció Materials de construcció (Periscopi, 2023), on reconstitueix el vincle amb un pare alcohòlic, l’autora torna a les ficcions curtes amb Tot era el mateix forat, l’antologia que va escriure originalment en basc i que ara tradueix Pau Joan Hernàndez. A ‘Canícula’, un conte sobre finals anestèsics i inicis en què el desig i el foc s’encenen en un cos novament enamorat, Rodriguez reprèn els personatges d’Ixabel i Iñaki del conte que va posar nom a la seva antologia anterior, Un cor massa gran. “No tinc un sol principi, l’únic que tinc són nervis”, pensa la protagonista, que obre el camí a d’altres relats definits per l’estranyesa davant de la corporalitat, els reflexos sentimentals i identitaris que construïm a les fronteres o qui som en les terres de ningú. No és casualitat que l’autora visqui a Hendaia, un llindar entre dos mons. Aquesta capacitat d’entendre’s ni d’aquí ni d’allà li ha donat una visió perifèrica i precisa.
