El ‘leitmotiv’ del llibre és que els ocells i tots els éssers amb ales al·ludeixen als vincles entre la terra i el cel, al món real i a l’espiritual
La casualitat o el destí ha volgut que qui signa aquestes línies torni a parlar d’un llibre d’Elisabet Riera amb ales 15 anys després. Ens vam conèixer el 2011, quan va publicar la seva emocionant novel·la La línea del desierto (RBA), en què recreava l’aventura de l’aviador Joseph Roig, el pilot que va obrir la famosa i perillosa ruta Tolosa-Casablanca-Dakar que sobrevolava el Sàhara, i al qual van seguir Saint-Exupéry, Mermo...
z, Guillaumet..., els arcàngels —precisament— de L’Aéropostale. “Aquest llibre també és sobre ales, encara que ara no mecàniques sinó orgàniques”, em diu Riera amb una picada d’ullet sobre Els alats (Males Herbes, Siruela en castellà). “El salt d’un llibre a l’altre, del primer al darrer que he escrit, marca un arc de transformació, de l’èpica a la lírica, però sense canviar d’obsessions”.
De fet, Riera —amb qui no hem deixat d’estar en contacte a través de la seva editorial Wunderkammer, amb assumptes tan meravellosos com les amazones, la comtessa Erzsébet Bathory (amb ales de vampira), Pierre Loti o Juan Eduardo Cirlot— fa aparèixer a Els alats els pilots de la línia i el biplà que feien servir, el Breguet XIV, que compara, amb els seus 15 metres d’envergadura, amb els pterosaures. No és una sorpresa que surtin els avions de la línia, ni els pterosaures, perquè al nou llibre de l’escriptora hi apareix de tot, de tot el que voli: ocells, és clar, però també àngels i altres éssers llegendaris, déus, xamans, fades, poetes. Hi surten l’ornitomància, les aus del paradís, l’home-ocell de Lascaux, el cavaller del cigne (Lohengrin), l’oca, el fènix, el roc, les sirenes i les harpies, els pinsans xiuladors, l’estornell de Mozart, l’arxaeoptèrix, Ícar, Príam transformat en capbussí, les papallones i les aloses, a les quals Riera dedica una de les moltes frases o sentències que sobrevolen les aèries pàgines: “Enmig del pit, un niu d’aloses”. Cosa que hauria pogut dir Emiliy Dickinson (que curiosament no és citada al llibre, encara que hi apareix molt Anne Carson).
