La narradora de Saidí recorda la descoberta de Barcelona i l’amor de la seva vida a les memòries ‘Una noia a la ciutat’
Abans de començar el club de lectura ja ho va deixar clar. “Els llibres són dels lectors”, va entonar Mercè Ibarz (Saidí, 1954), convidant els assistents a parlar més que ella. Però després es va anar animant i va deixar entreveure les costures d’Una noia a la ciutat (Anagrama), una cartografia que funciona com a llibre de memòries en què l’amor és el gran tema: l’amor per L., l’home amb qui va compartir la vida des que es van conèixer poc després d’arribar el 1971 a Barcelona, la ciutat que la va modelar i va condicionar la seva manera de veure el món. Però l’origen mai s’oblida. “La terra m’ha fet escriptora, la ciutat m’ha donat la força per escriure”, va aclarir com fa al llibre.
Per a Mercè Ibarz, l’escriptura no pertany del tot a l’autor, com deia la poeta Louise Glück, a qui cita: “L’experiència fonamental de l’escriptor és la impotència, no saber què escriure”. I encara va una mica més enllà. Fent servir la metàfora del part, compara l’escriptor amb el metge o la llevadora. Cap dels dos són la mare, però l’ajuden a parir el fill. En aquest sentit, explica que va trigar un cert temps a entendre que escriure és una feina que requereix disciplina constant.
