L’agent provocador del llibre és la mort de L, l’home amb qui l’autora de Saidí ho va compartir tot d’ençà que el va conèixer, però només ens n’arriben segments
En un dels moments d’Una noia a la ciutat en què Mercè Ibarz (Saidí, 1954) permet que la sàvia potència del seu alè periodístic aflori de manera natural —com si fos una protesta contra el discursiu, a les seves mans tot agafa forma instantàniament davant dels nostres ulls—, ens trobem amb la furiosa velocitat de la formidable semblança de l’escriptora Anna Murià, convertida en amiga seva a partir de l’entrevista, a propòsit de la publicació d’Aquest serà el principi, ...
que li va encarregar el diari on treballava aleshores: arribada de l’exili el 1970 i instal·lada a Terrassa, ha fet vuitanta anys, cada dia abans de dinar el bar de sota casa seva li puja un whisky —una recomanació del cardiòleg seguida des de feia dècades—, i a la jove periodista li impressiona conèixer algú que sembla dedicada en cos i ànima des de fa més de cinquanta anys “a l’amor boig, a l’amour fou en tota regla” envers l’home de la seva vida, el seu marit, el poeta Agustí Bartra, i “mentre escric aquestes pàgines em ve al cap i la sento parlar, aquell dia que anàvem pel carrer, en una vorera estreta. Sola potser t’hi quedaràs, no ho pots descartar. Cal estimar sense aquest temor, si t’han estimat tot es pot aguantar, si has estimat”. I quan Mercè Ibarz descriu els llibres que Murià va escriure sobre la vida i l’obra d’Agustí Bartra, i hi llegim que eren “exemples de la mixtura de gèneres actualment considerada ultramoderna: crònica autobiogràfica, prosa poètica, crònica històrica, assaig personal, crítica literària i cultural, memòria”, ens adonem que és just el regal que ens fa Una noia a la ciutat, un llibre de memòries que no és ben bé un llibre de memòries, sinó una altra cosa.
