Amb punts de partida diferents, ‘Els murs invisibles’, ‘Seppuku’ o ‘Tarsius’ l’expliquen com una detonació contra la vida
La mort és ferotge, inclement, la ineludible cara B de la vida. I a vegades es transforma en una sortida d’emergència. El suïcidi és la primera causa de mort no accidental entre els joves, una tragèdia de la qual s’ha de parlar molt més. I això fan llibres com Quatre mil dos-cents vint-i-set suïcidis no exemplars, de Laura Llevadot, Els murs invisibles, de Ramon Mas, A la natura les coses importants simplement creixen, de Yiyun Li, 40 segons. Les ganes de morir en la societat capitalista, de Marina Barberà i Lurdes Quintero i obres de teatre com Seppuku. El funeral de Mishima o el placer de morir, d’Angélica Liddell, i Tarsius, de Lara Díez.
Amb plantejaments diferents, aquests treballs coincideixen a mostrar el suïcidi com una detonació contra la vida que deixa una presència espectral al seu voltant, un dolor immens en forma de buit al qual s’afegeix el turment del silenci o —encara pitjor— el del clixé i l’eufemisme. Però no ha de ser així. “La mort, particularment el suïcidi, no es pot suavitzar o endolcir”, escriu Li, que al seu llibre narra la pèrdua dels seus dos fills per aquesta causa.
