Fabular paisatges és una exposició sobre el colonialisme, en totes les modalitats: racisme, immigració, destrucció o apropiació de béns naturals, explotació humana. Però no és el model de museu, com Manuel Borja-Villel havia anunciat sobre la seva proposta en ser nomenat assessor dels museus catalans. D’una banda, cap dels directors de museus catalans va voler ser “assessorat”, ja que bé o malament fan la seva feina i han guanyat un concurs per accedir al lloc, i de l’altra, podríem recordar que el museu tradicional ja ha estat posat en qüestió des de fa dècades, des de la presentació temàtica i no cronològica fins a l’especialització per suports, objectes i també ideologies.
En el seu text programàtic, Borja-Villel se centra en Catalunya, explicant-nos que la societat industrial nascuda a mitjan segle XIX acumulava riqueses explotant territoris ―de les Filipines a Cuba, de Guinea al Rif, de Montjuïc a Sant Martí de Provençals― i que el paisatge va ser un gènere privilegiat del que ell anomena “aquesta subjectivitat imperial” (per què no dir-ne simplement burgesia hegemònica?). En el seu context apareixen les Exposicions Universals del 1888 i el 1929, i amb elles el naixement de molts dels nostres museus i la revaloració de les peces d’art medieval català, que segons Borja-Villel fonamenten “una definició del nou subjecte imperial” (!).
