El patrimoni artisticocultural és fruit d’una decantació de segles en què es barregen la qualitat intrínseca, la representativitat historiconacional i les caramboles de la pròpia trajectòria. En aquesta construcció col·lectiva, hi ha moments, institucions i persones decisives. Aquesta va ser la sort de les peces medievals emparades pel catalanisme institucional del primer terç del segle XX —Mancomunitat i Generalitat republicana—, que va revalorar, preservar i difondre el llegat romànic i gòtic.
No va ser senzill. A la rapinya dels col·leccionistes privats, s’hi afegien les dificultats econòmiques, tècniques i polítiques. Després, encara vindria la dictadura primoriverista, la fúria iconoclasta de la revolució, els bombardeigs dels rebels, el desori de la postguerra... i així fins a episodis recents on espuris interessos polítics es camuflen rere togues i greuges veïnals. Ara bé, res hauria estat possible sense la baula fonamental de Joaquim Folch i Torres (Barcelona, 1886 – Badalona, 1963).
Els historiadors de l’art Alberto Velasco (Lleida, 1976) i Santos M. Mateos (l’Hospitalet de Llobregat, 1971) van conjurar-se públicament per vindicar aquesta figura clau de la museografia i el patrimoni catalans, arran de la publicació pel segon d’un pioner retrat del temps de guerra. Còmplices en la recerca compromesa i la voluntat divulgativa —i en la dialèctica de les xarxes—, encapçalen una monografia de factura generosa —sis universitats i dues institucions— on, a més de la introducció, trobem dues evocadores peces introductòries, signades per l’especialista Mercè Vidal i Jansà i la neboda Eulàlia Folch i Camarassa —recentment traspassades—, i sobretot vuit capítols dedicats a les múltiples facetes d’aquest homenot.
