Des que el Departament de Cultura de Pere Aragonès li va encarregar revolucionar els museus catalans, la figura de Manuel Borja-Villel (Borriana, 1957) ha estat envoltada d’expectatives molt elevades. Som davant d’un cas clàssic de retorn del fill pròdig: després de dirigir la Fundació Antoni Tàpies i el Macba entre els noranta i els primers dos mil, Borja-Villel va esclatar en la seva etapa dirigint el Museo Reina Sofía, quinze anys al llarg dels quals la seva feina el va consolidar com a referent global i alhora el va convertir en enemic públic de la dreta madrilenya. Però la tornada a Catalunya va quedar enterbolida per una certa confusió al voltant de l’encàrrec i l’abast de les competències que tindria a Catalunya, fins que, l’any passat, Borja-Villel va presentar un projecte batejat com a Museu Habitat, un extens programa d’activitats, publicacions i exposicions que pretén “repensar l’ecosistema museístic” català. Amb tota aquesta expectació flotant, el pròxim 27 de juny s’inaugura Fabular paisatges (es podrà veure al Palau Victòria Eugènia de Montjuïc i el Palau Moja), la gran exposició d’aquest projecte al qual es demana que vagi molt més enllà de mostrar un conjunt d’obres i transformi la nostra idea de què és un museu.