En un context predominantment audiovisual, la categoria de l’escriptor mediàtic es difumina cada cop més, mentre la literatura i els lectors es transformen
No sempre és fàcil escapar d’un photocall. A la Capella dels Àngels, l’espai on se celebra l’entrega del premi Ramon Llull, queda entre la porta d’entrada i les cadires del públic, de manera que, si no ets ràpid de reflexos, entres i quedes estabornit pel flaix. Alguns s’espanten, un fa broma i demana una mica histèric on són els canapès, però en general tothom sap molt bé com ha d’actuar. El públic el formen cares de TV3, editors, escriptors insígnia del Grup 62 i algun polític, segurament molts coincideixen en aquesta festa cada any. Ja se sap que la guanyadora d’aquesta edició és Agnès Marquès, i encara li fan fotos mentre algú al meu costat agraeix a Ada Parellada la recepta dels fideus a la cassola.
Com dic, fa setmanes que s’ha anunciat el premi, que són 60.000 euros d’avançament editorial, i evidentment han començat a circular bromes i queixes més o menys hiperventilades: “una altra periodista”; “una mediàtica, amb un premi literari amb visibilitat a les portes de Sant Jordi”; “una operació comercial de qualitat literària sospitosa”. Dubto un segon si la veurem excusar-se una mica, però la conversa de presentació del premi amb Helena Garcia Melero és professionalíssima. Marquès combina amb un equilibri magistral sentències (“l’amor és l’objectiu de la vida, però també el motiu pel qual prenem decisions controvertides”, “amb la notícia i el rumor passa el mateix: t’hi acostes i cau el titular”) i anècdotes que les il·lustren; Garcia Melero adverteix: “La novel·la és molt cinematogràfica, jo ho deixo aquí!”. Tot i que ningú grava, tot és perfectament televisiu i no hi ha res de la incomoditat pedant de molts escriptors, amb aquell posat com si el llibre parlés sol i qualsevol pregunta fos ofensiva.
