És una virtut humana que assaona la vida de qualsevol persona proveïda amb allò que en diem justament “sentit de l’humor”
A les lletres catalanes li hauria fet un favor incalculable que s’haguessin traduït, els últims trenta o quaranta anys, més llibres proveïts d’humor. Catalunya és un país que, en matèria literària, ha oscil·lat entre el lirisme més xaró —deixem a banda la gran poesia del Noucentisme, que és el millor que hem tingut al segle XX, sumant-hi tots els gèneres— i una èpica neomedieval, o tardoromàntica, especialment visible des del teatre de la Renaixença... fins al mediocre Mar i cel: el de Guimerà i el de Guinovart/Dagoll-Dagom. Hi ha hagut una mica de novel·la que emprava el procediment de la ironia —que només vol dir distanciament; no arriba a la categoria de l’humor—, però no ha estat predominant.
L’humor és una virtut humana —desconeguda pels animals, que no riuen, i només oscil·len, com el gros de la nostra literatura, entre el lirisme (el rossinyol) i l’èpica (el llop, el senglar)— que assaona la vida de qualsevol persona proveïda, per poc que sigui, amb allò que en diem justament “sentit de l’humor”, i que en francès es fa present en el mot d’esprit, en anglès en el wit, en alemany en el Witz —Freud li va dedicar tot un llibre, L’acudit i la seva relació amb l’inconscient— i en castellà en l’ingenio, tal com el van entendre Cervantes, Quevedo i Gracián, per exemple.
