D’Anselm Turmeda i Jaume Roig a l’assaig satíric Pel carril del mig d’Albert Pijuan, podem parlar d’un humor literari genuïnament català, que ara manifesta la petjada —la ferida— de la pandèmia i el Procés independentista
A Catalunya encara ressonen els rebomboris del pa i la mortal repressió borbònica, França i Espanya s’esbatussen a la Guerra del Rosselló i, mentrestant, l’any 1794 el dominic mexicà José Servando Teresa de Mier Noriega y Guerra pronuncia un sermó no gaire més llarg que el seu nom, una tabarra per celebrar el 263è aniversari de la verge de Guadalupe. En presència del virrei, de l’arquebisbe i d’alguns membres de la Real Audiencia de Nueva España —la carcúndia, s’entén—, s’arrauxa i diu que el culte de la Guadalupana és prehispànic, com el cristianisme. Per tant, afegeix, els asteques eren pristins abans de Colom i en qüestions de pedigrí no han d’agrair res a l’imperi espanyol.
No cal ser gota perspicaç per endevinar les conseqüències del discurs. Cancel·lat en tota regla, un Servando de Mier damnificat comença un viacrucis per diverses cel·les conventuals d’Espanya, fins que no s’esfuma cap a París. Entrepreneur, obre una acadèmia, viu tranquil, colla amb Chateaubriand, i tanmateix el detenen durant un viatge a Madrid: ha publicat una sàtira favorable a l’alliberament nacional mexicà. Aixafaguitarres, enviat a un reformatori sevillà, en surt quan el Papa l’anomena prelat particular perquè ha convertit un jueu sense amenaçar-lo de mort. A partir d’aquí, es fa soldat a la Guerra del Francès, té Espanya entre cella i cella, lluita i perd i guanya, i acaba a Londres, incorporat a les conspiracions de la Lògia Lautaro dels Cavallers Racionals, un catau d’independentistes llatinoamericans.
