L’escriptora i activista Brigitte Vassallo s’ha llançat a proclamar la mort irremeiable del català, no per cridar a l’alarma, sinó per acceptar el nostre destí
Ressonen a les xarxes socials les darreres declaracions de Brigitte Vasallo sobre la llengua catalana, abocades al programa Vostè primer de RAC1, comandat per Marc Giró. Coneguda, entre moltes altres coses (Google diu que és “escriptora i activista, centrada en les construccions de l’alteritat i les seves interseccions amb el gènere i el capitalisme”), per la seva defensa del xarneguisme, s’ha llançat a proclamar la mort irremeiable del català, però en aquest cas no pas per cridar a l’alarma i promoure alguna mena de mobilització en favor de la llengua, sinó per acceptar el nostre destí i preocupar-nos, més aviat, perquè el cadàver ens quedi bonic. “El català morirà igual, però serà recordat com una llengua feixista”, ha dit sense rubor entre el que sembla l’adhesió de la resta de participants en el programa radiofònic, Giró inclòs.
No entrarem a valorar l’origen de la polèmica (un tuit arran d’una entrega fallida d’Amazon) atès que la persona afectada ja ho ha fet en un article al digital Núvol, i poques coses més i millors s’hi poden afegir. Però sí que convé parlar de la mena d’ideari que s’amaga rere aquest conformisme banal sobre l’esdevenidor de les llengües, molt propi d’una esquerra naïf que afirma que, ja se sap, les llengües neixen i es moren, que és llei de vida, que al capdavall l’important són altres coses i que és fonamental que ens entenguem entre tots. I que ets un feixista si te t’acut demanar un entrepà de pernil o recitar els dígits del teu DNI en català.
