Durant la Guerra Civil espanyola, entre 35.000 i 40.000 brigadistes internacio­nals, la majoria homes, però també dones, van encaminar-se voluntàriament cap a Espanya per lluitar contra el feixisme. El conflicte es considera “la darrera guerra per ideals, la darrera gran causa, i el preludi de la Segona Guerra Mundial que molts voluntaris van vaticinar”, segons Lourdes Prades Artigas, directora del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona, i Ramon Naya Ortega, arxiver de la mateixa biblioteca, comissaris de la mostra Viure, conviure i sobreviure: Brigades Internacionals i multilingüisme, que es pot veure al Castell de Montjuïc. Els voluntaris més nombrosos van ser els francesos, els polonesos i els italians, però van venir brigadistes dels cinc continents, i es calcula que entre 9.000 i 10.000 van perdre la vida. Però, com es va gestionar el multilingüisme per dur a terme aquella empresa comuna?, és el que es pregunta la mostra. Com s’ho van fer els voluntaris per comunicar-se i organitzar-se? Com s’ho van fer per aprendre llengües en un període tan breu i en unes circumstàncies tan excepcionals? Des del 2017, Prades i Naya han buidat testimonis, memòries, relats personals de brigadistes, l’arxiu soviètic (RGASPI) i la premsa interbrigadista, entre altres fonts. L’exposició del Castell de Montjuïc desgrana els seus descobriments, des de l’impacte dels idiomes en l’organització de les milícies fins a la manera com els milicians s’ensenyaven mútuament a parlar. Un dels fets més interessants que veiem a l’exposició és que els batallons de les brigades es van organitzar lingüísticament, cosa que demostra fins a quin punt han estat encertats els comissaris a l’hora d’investigar aquesta característica cultural de la guerra. Des del 1936 fins al 1938, la Brigada Thaelmann es comunicava en alemany com a llengua dominant; la Brigada Garibaldi, en italià; la Brigada Dombrowski, en polonès; la Brigada La Marsellesa, en francès, i la Brigada Abraham Lincoln, en anglès. Això no vol dir que els milicians de les brigades que, per exemple, parlaven alemany fossin persones vingudes exclusivament d’Alemanya. A la Thaelmann hi havia francesos, belgues, eslaus, balcànics, escandinaus, alemanys, suïssos, austríacs… però tots feien servir l’alemany com a llengua comuna. En combat, se sentia un eco multilingüe a la primera línia de front, que repetia la mateixa ordre en idiomes diferentsDe fet, l’espai en què tota l’organització lingüística es destarotava era als hospitals de campanya, on s’atenia a tothom desordenadament. Segons els historiadors, “eren el lloc on es feia evident la utilitat de les llistes de paraules publicades a la premsa interbrigadista, traduïdes a diversos idiomes, de parts del cos humà, entre d’altres”. En els períodes de convalescència, també es recomanava als ferits que llegissin i es formessin, i s’impartien classes de llengua. Ara bé, la realitat és que, davant d’una situació de perill, ningú tenia temps de pensar en les lliçons. És per això que, enmig d’un combat, es podia sentir un eco multilingüe que s’escampava per la primera línia de front i repetia la mateixa ordre en diferents idiomes: “Endavant!”, “Adelante!”, “En avant!”, “Elöre!”. El marc territorial de la investigavció és tot el territori espanyol, sense un estudi específic de l’aprenentatge de la llengua catalana, tot i que inclou referències al català. Els comissaris expliquen que la historiadora Angela Jackson, al seu llibre Els brigadistes entre nosaltres, explica el cas dels combatents polonesos, que entenien millor els catalans quan els parlaven en català “perquè, parlant amb la llengua pròpia, eren més expressius que parlant en castellà. També trobaven el català més semblant al francès, llengua que molts polonesos ja coneixien”. Així doncs, alguns brigadistes, sobretot els destinats a terres catalanes, també van aprendre català. En canvi, les altres llengües de l’estat, a part del castellà, van quedar sota el bàndol franquista i els milicians no van tenir l’oportunitat de conviure-hi. Les Brigades Internacionals es consideren un dels exèrcits més instruïts de la història pel gran nombre d’intel·lectuals que les formaven, però molts internacionals i autòctons eren analfabets, i, per tant, havien d’afrontar l’aprenentatge d’una nova llengua amb la dificultat afegida de no saber ni llegir ni escriure. Per intentar resoldre aquesta adversitat, s’animava els brigadistes a aprendre a llegir. “Soldat, amb les armes a la mà vas desbrossant el camí de la victòria. Empunyant els llibres t’alliberes de l’esclavitud de la ignorància”, llegim en un dels lemes de l’exposició. De fet, la lluita contra l’analfabetisme ja era una constant en els governs republicans, perquè es considerava que era un benefici de la classe dominant en detriment dels obrers i camperols. Ara bé, com explica la mostra, a la trinxera mancaven mestres, i la consigna bàsica que es donava era que el mètode d’aprenentatge fos breu i immediat. Per això, els milicians s’organitzaven “fent formació en cascada: els alumnes més avantatjats ensenyaven la resta”. I com ho feien? Prioritzant el llenguatge parlat (la diferència entre escriptura i pronunciació dificultava l’aprenentatge, valia més saltar-se-la). Els alumnes havien de treballar sense llapis ni quaderns, només amb la memòria i la repetició de paraules en veu alta. El nom dels objectes s’havia d’ensenyar directament, assenyalant-los amb les mans. I els temps verbals s’havien d’ensenyar amb exemples: “Jo soc un soldat, ell serà un sergent, nosaltres vam ser nens”, i altres recomanacions més, sens dubte fascinants tenint en compte el context de guerra, que trobareu en aquesta interessant exposició. Viure, conviure i sobreviure. Castell de Montjuïc.Fins al 30 de març de 2027