‘Figuracions entre guerres. 1914-1945′ explica com l’art figuratiu clàssic i el modern van conviure en els moments més convulsos del segle XX
Tenint en compte la multitud de conflictes que van viure els nostres pares, avis i rebesavis al segle XX, entro a la mítica Sala Parés de Barcelona, on fins al 7 de febrer es pot veure l’exposició Figuracions entre guerres. 1914-1945, pensant que m’hi trobaré una exposició ben dura. Però la proposta amb què topo no és gaire cruenta, ni tampoc gaire historicista, sinó que és, sobretot, plàstica, i toca bastant de peus a terra. Ens endinsa en un art que no sempre surt destacat als llibres d’història, però que ocupa les sales amb regularitat i està signat per molt bons artistes.
La qüestió és que al segle XX, més enllà dels grans noms avantguardistes, com podrien ser Picasso o Miró, i de les novetats trencadores que proposaven, a Catalunya i a tot arreu hi havia un sistema artístic que podríem anomenar clàssic, i que continuava exposant i venent obra figurativa. Principalment perquè era l’art que la gent coneixia i, per tant, el que els galeristes podien vendre per guanyar-se la vida. Però, és clar, aquests quadres eren porosos als canvis del moment i cada cop eren més complexos: ara un traç expressionista per aquí, ara una pintura amb una mica de collage, ara una exageració de la perspectiva… La gent comprava sobretot art figuratiu, però la modernitat s’escolava en els llenços.
